Que la salud sea tu alimento y tu alimento tu salud

Cal Sardà: quatre generacions, dues reformes i un segle d'història

15/03/2022
Diari de Barcelona

La història i supervivència d’una de les botigues emblemàtiques de Barcelona

 
Què fa que Barcelona sigui Barcelona? Les rajoles amb la flor de quatre pètals, el metro aclaparador de les 8 del matí, el modernisme, els coloms de Plaça Catalunya... hi ha moltes coses que podríem incloure a la llista, però segurament no mencionaríem noms de grans supermercats, cadenes de restaurants o botigues de fast fashion. Avui, però, per sort o per desgràcia, Barcelona també és això.

D’aquí ve que molts petits comerços de tota la vida hagin hagut de tancar i que només en quedin un grapat. Lluiten per resistir apujades de lloguer, pèrdues de clients i pressions externes, per continuar essent un trosset de Barcelona. Són els resistents. 

En un cap de cantó del carrer Marina, a l’altura de la Sagrada Família roman una façana curiosa. És curiosa per totes les capes de pintura que ha rebut i per mantenir els mateixos arcs tan característics de la botiga que resguarda des de l’any 1930. Aquests arcs servien per encapçalar portals diferents des d’on la família Sardà venia bacallà en una entrada, llet per l’altra i verdures per la darrera, als veïns de la zona.

Les parets de Cal Sardà han vist néixer, créixer i morir persones de quatre generacions diferents de la mateixa família. S’hi han dedicat en cos i ànima per conservar l’essència del projecte i per resistir la força del canvi acorralador.

Els orígens

A Jaume Sardà, el besavi de la família, no li agradava la pagesia. Per això va decidir abandonar Belianes, el seu poble natal, i anar a la gran ciutat amb la seva dona Flora Güell, a trobar una altra feina. Aquest és el principi de Cal Sardà.

El negoci comença essent una lleteria a un lloc bastant petit, però vist que prospera força ràpid, el traslladen al local del carrer Marina que coneixem avui, on a més de llet decideixen vendre-hi bacallà, ous, fruita, verdura i queviures. Cal Sardà, llavors, formava part del barri conegut com El Poblet. Era una zona força comercial on s’hi trobaven peixateries, verduleries, lleteries, i fàbriques d’altres productes com ara caramels i torrons.

Durant els anys de la postguerra, la Flora, que tenia contacte directe amb els clients, havia de reclamar-los els tiquets de racionament per seguir els protocols de consum marcats pel govern franquista. Aleshores van aconseguir una llicència de torrefactors i van poder comprar, torrar i vendre un cafè que importaven cru de Colòmbia i Brasil. Avui dia encara l’ofereixen sota el nom de Cafè Sardà.

Va ser en aquella època que els fills d’en Jaume i la Flora van agafar el negoci i el van expandir. Als anys cinquanta hi treballaven 14 persones, totes membres de la família o amics del seu poble d’origen, i l’any 1958 decidiren fer una reforma de l’establiment. És llavors quan deixaren de vendre verdures i bacallà i se centraren en el seu cafè i en els queviures, integrant productes com ara fruits secs a granel, torrons i galetes.

Poc després va ser quan la Maria Sardà, filla d’en Jaume i la Flora va agafar el negoci fins el 2016, quan li passà a la seva filla, Marta Izquierdo. Izquierdo, doncs, és la quarta i actual generació de la família Sardà que porta la botiga. De petita passava tardes jugant i corrent per la botiga mentre la seva mare atenia els clients. Tot i formar-se en un camp completament diferent com és el de la lingüística, ha decidit agafar les regnes del negoci familiar.

Un factor curiós de Cal Sardà és que des de l’any 1930, quan va néixer el negoci, qui ha portat de facto la botiga han estat sempre les dones. Primer la besàvia Flora, després l’àvia Antonieta, llavors la mare Maria i finalment la Marta.

La segona reforma i l’avui

L’any 2016, quan la Maria començà a portar Cal Sardà, va fer una segona reforma del local per assegurar el bon manteniment de la seva infraestructura i la prosperitat del negoci a l’hora d’adaptar-se i cobrir les noves necessitats de consum. Amb aquesta reforma, tot i oferir productes nous, es manté l’estètica i l’essència de l’antiga botiga. Un exemple en són els marbres de l’aparador, que compleixen l’estètica dels anys seixanta.  

Si avui entreu a la botiga hi trobareu galetes Birba, xocolata amb unes lletres grans que diuen “Barcelona”, i fins i tot una planxa per fer creps. Aquests ítems són nous i funcionen per atreure turistes i clients joves, dos perfils que tradicionalment no solien comprar a Cal Sardà. Així, ja no és la botiga de queviures que era al principi, sinó que és una botiga de productes gourmet, omplint un nínxol que li assegura la supervivència. Izquierdo explica que han anat provant coses de forma gradual, però que no hi han inclòs "productes internacionals", ja que volen "mantenir i promoure el producte local”.

"No som un Zara"

Tal com explica la Marta, a Cal Sardà mai no han tingut problemes per una pujada del lloguer ni per pressió d’alguna altra entitat que volgués la seva ubicació, però si això passés, seria inassumible. “Si ens passés, tal com ha passat a altres locals emblemàtics de Barcelona, hauríem de plegar, perquè som un negoci petit. Això no és un Zara, no puc pagar depèn de quins lloguers”, explica la Marta.

Abans, “sempre hi havia una cua de gent que venia a comprar productes de colmado”, afirma. Però les vendes han baixat. Cal Sardà, de fet, va començar a entorpir-se als anys 2000 amb el boom dels supermercats: no podien competir amb els preus tan baixos que aquestes empreses havien assumit.

Així, gradualment van deixar de vendre productes bàsics que es poguessin trobar habitualment als supermercats per desmarcar-se i mantenir la seva clientela. “A nosaltres ens han fet mal els supermercats. Per això ens hem anat diferenciant d’ells: tenint més productes gourmet i marques més ben valorades que no se solen trobar al supermercat”, explica la Marta.

L’arròs, la farina, la sal i la llet, doncs, són productes que ja no es veuen a l’aparador, tot i que la Marta els manté, un xic menys exposats, per si algun client els demana, però és poc comú: “No està ni a la vista, perquè no m’interessa, perquè no puc oferir un bon preu a la llet, és impossible. Aquí han de venir a comprar productes exclusius i de qualitat, perquè si ho poden trobar al supermercat, ja no té sentit”, afirma ella.

El perfil de client actual és local, de mitjana edat i durant tot l’any. Excepte a l’estiu, “quan el local marxa i el turisme suma”, afirma Izquierdo. Els clients de la zona, però, també han canviat i, per tant, els productes que cerquen també: “Han canviat molt els hàbits de consum i la gent es mira molt l’alimentació saludable. És per això que les senyores que abans venien a comprar mig quilo de magdalenes o croissants ja no venen tant”. 

Un impediment paradoxal

Arran de la segona reforma de Cal Sardà, el 2016, la Marta Sardà va intentar demanar una llicència de botiga-degustació. El seu pla consistia a fer un projecte per oferir productes de degustació als seus clients, utilitzant tant espai interior de la botiga actual, com espai exterior de la seva cantonada, que és molt àmplia i amb espai de sobres per a una terrassa. Però a dia d'avui encara no li han permès d'obtenir la llicència perquè, segons l'ajuntament, no compleix els requisits.

Els requisits que no compleix Cal Sardà, però, no tenen res a veure amb les instal·lacions ni amb el pla de projecte que tenen, sinó amb la quantitat de llicències que ja hi ha a la seva zona. A principis de març, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar un pla d’usos que volia vetllar per protegir comerços locals i evitar la gentrificació a l’Eixample de Barcelona. La idea, doncs, és impedir que els carrers es converteixin en espais plens de terrasses de bars i negocis de restauració, com és el cas d’Enric Granados, per exemple. 

Així i tot, a la cantonada del carrer Marina amb València, que és on es troba Cal Sardà, no hi ha cap terrassa. No n'hi ha cap perquè cap dels establiments que la té concedida no l'utilitza. De fet, tres dels negocis d’aquesta cantonada estan tancats d'abans de la pandèmia i pendents de vendre la seva llicència i de traspassar el negoci. Compten com a locals amb activitat de restauració i, per tant, impossibiliten a altres d'obtenir-ne cap. 

Així, tot i que els requisits de densitat i distància entre diferents establiments que planteja l’Ajuntament siguin per beneficiar petits negocis, en el cas de Cal Sardà és un impediment. El fet que el pla d’usos inclogui les mateixes regulacions per a tot l’Eixample i que les llicències no tinguin caducitat per desús genera situacions paradoxals com aquesta, en què un petit i històric comerç de barri com Cal Sardà, que malda per sobreviure i per ampliar el negoci prioritzant el producte local i el comerç de proximitat, topa amb barreres normatives sovint difícils de comprendre. Segur que la solució no és gens fàcil, però és evident que és també aquest teixit comercial el que fa de Barcelona una ciutat única i atractiva; un teixit comercial, de fet, en el qual, per sort, encara hi ha resistents.